L’esperança a les seves mans: infants refugiats comparteixen els seus records

Una foto, una joguina i una manta amb un tret en comú: són els objectes més valuosos per a aquests refugiats sirians

Molta gent conservem algun objecte preuat de la infància. Un record que ens evoca alguna cosa o algú estimat. Fins i tot al mig de la violència incessant que els envolta, els infants sirians que fugen a la recerca de seguretat fan lloc per portar alguna cosa seva juntament amb les seves necessitats bàsiques.

Per a molts de les desenes de milers de nenes i nens sirians del campament per a refugiats de Za’atari, a Jordània, aquests preuats objectes són un vincle amb el passat i un consol en un món turbulent. Cada objecte té una història.

Nou infants refugiats comparteixen les seves històries, que parlen del desarrelament, dels seus objectes i dels poderosos records que els evoquen.

UNICEF / UN0264938 / Herwig

              UNICEF / UN0264939 / Herwig

L’Apa, d’11 anys, guarda les fotos que va portar de Síria amagades perquè no se li fessin malbé. A vegades les treu per mirar-les i recordar-se del seu passat. La seva favorita és una d’ella i el seu germà. “Era divendres. La meva mare m’havia posat roba elegant per a l’oració; després, vam anar al mercat i a un restaurant “, explica. “Després vam anar a un estudi de fotografia on ens van fer aquesta foto. Quan la miro, recordo aquells moments “.

UNICEF / UN0264924 / Herwig

UNICEF / UN0264925 / Herwig

“Aquest clauer era del meu pare; el vaig heretar fa temps “, diu l’Ahmed, de 12 anys, mostrant un clauer que porta inscrit el nom del seu pare, que va morir d’un atac de cor quan va començar la guerra de Síria. L’Ahmed viu ara amb la seva àvia i el seu germà al campament de Za’atari. “Tot just tinc records del meu pare, però el meu favorit és una vegada que ens va portar al riu a fer un pícnic. Per recordar-me d’ell, només he de mirar el clauer “.

UNICEF / UN0264937 / Herwig

UNICEF / UN0264936 / Herwig

La Yara, de 10 anys, mostra la nina que li va regalar el seu pare pel seu aniversari. Li va posar el nom de Farah. “A Síria tenia por. Hi havia tirotejos. El pare va dir: fem les maletes, ens n’anem “, explica. “Jo volia portar-me el meu ós de peluix, però els meus pares van dir que era massa gran, així que vaig ficar a la Farah a la maleta”. A la Yara li agradaria tornar a Síria, i assegura que s’endurà la Farah amb ella. “La vestiré i la prepararé per anar-nos. Aquesta vegada m’emportaré totes els meus joguines “.

UNICEF / UN0264951 / Herwig

UNICEF / UN0264951 / Herwig

“El meu Ben 10 esdevé un extraterrestre de l’espai i salva el món”, diu l’Omar, d’11 anys, referint-se als eu ós de peluix. L’Omar va perdre als seus dos germans en el conflicte sirià. Un d’ells, l’Abdulrahman, “em va regalar l’ós i em va dir que el cuidés. Nosaltres vèiem els dibuixos de Ben 10 junts “. La família de l’Omar va haver de deixar-ho gairebé tot a Síria, “però la meva mare va empaquetar a Ben 10”.

UNICEF / UN0264941 / Herwig

UNICEF / UN0264940 / Herwig

La Rudaina, de 11 anys, conserva les claus de casa seva a Síria. “Me les vaig emportar perquè així, quan tornem a Síria, obriré jo la porta”, diu. La Rudaina, que està a quart en una escola del campament de Za’atari, no recorda el seu país d’origen, però diu que els seus pares li expliquen que és molt bonic. “Abans teníem una casa, però ara vivim en una caravana. Quan miro les claus em poso trista per estar tan lluny de casa “, assegura.

UNICEF / UN0264943 / Herwig

UNICEF / UN0264942 / Herwig

“Aquesta és la meva manta … Me la va regalar la meva àvia”, explica la Nour, de 12 anys, mentre ens la ensenya. “Recordo que vam haver de marxar perquè hi havia bombardejos. Quan vaig venir aquí anava tapada amb la manta “. La Nour assegura que, de vegades, quan es tapa amb la manta, es posa trist,a però al mateix temps se sent protegida. “La guardaré sempre que pugui”.

UNICEF / UN0264947 / Herwig

UNICEF / UN0264944 / Herwig

Quan era petita, els pares de la Iman li donaven una nina quan plorava. La Iman, de 13 anys, diu que li va posar el nom de Lulu. “Si la Lulu està amb mi, em sento segura”, sosté, i afegeix que la nina la reconforta quan té por o està trisat. Tot i que ara sol tenir la nina amagada, la  Iman diu que la deixa a la seva germana petita per jugar. “Sempre guardaré a la Lulu”.

UNICEF / UN0264952 / Herwig

UNICEF / UN0264952 / Herwig

El Qussai, de 13 anys, també té alguna cosa que diu que guardarà sempre: la seva motxilla de l’escola. “Els explicaré als meus fills que me la va regalar el meu pare”, diu. Ara li està petita, però la guarda en un lloc segur perquè li recorda al seu pare. “A més, ve del meu país”.

UNICEF / UN0264948 / Herwig

UNICEF / UN0264946 / Herwig

“Vaig emportar-me aquest gos”, diu el Shatha, de 15 anys, amb un gos de joguina a les mans. Tenia nou anys quan va marxar de Síria. “Quan vam haver de marxar, tenia moltes joguines per triar, però aquest era el meu favorit”. Diu que el va tenir a la mà tot el camí fins al campament de Za’atari. “No el deixava anar perquè em protegís”, diu. “El meu gos de joguina anirà sempre amb mi. Els explicaré als meus fills la història de la meva vida, i també la del meu gos, perquè és la mateixa “.

Comments are closed.